Al rescat de líders i guies en salut

En l'àmbit de la sanitat pública en el qual desenvolupo les meves funcions, des de fa molt temps vivim una profunda crisi de lideratge. Si bé tots els llocs de responsabilitat estan ben ocupats i cada vegada es dissenyen més càrrecs directius, paradoxalment és estrany trobar-se gestors o professionals que liderin equips amb objectius o missions concretes que obrin camins nous.

L'habitual és el protocol, no sortir del que s’ha establert, evitar canvis i innovació i, de passada, no sortir del despatx o la consulta, no fos cas que ens passés alguna cosa.

S’estima que el malbaratament en recerca biomèdica arriba al 85%

Amoïnats per la mala qualitat de la recerca biomèdica, l’any 2014, The Lancet va publicar una sèrie de 5 articles per analitzar l’abast del problema i proposar-ne solucions i, amb aquesta finalitat, va néixer Reward Alliance, una plataforma que té per finalitat defensar el valor de la recerca, d’on he extret l’escandalosa xifra del 85% i, d'acord amb Paul Glasziou i Iain Chalmers, dos dels líders del moviment, el volum dels diners malbaratats per la recerca biomèdica podria arribar als 170 mil milions de dòlars anuals, un import superior al producte interior brut d’Hongria. Els dos autors, que ja van vaticinar aquesta xifra el 2009, defensen que aquest import emana d’una acumulació de fins a tres vegades el 50%.

Cinema saludable

Recentment he tingut l’oportunitat de formar part del jurat del IV Festival Internacional de Cortometrajes y Arte sobre Enfermedades FICAE. És engrescador i interessant veure com creadors d’arreu, sovint vinculats directament amb els serveis de salut, reflecteixen la seva experiència amb el llenguatge audiovisual. Hi ha, però, ja des del títol del festival, una orientació excessiva a la malaltia més que a la salut, i es corre el risc de fer propostes que es limiten a l’exposició del dolor i les misèries humanes. D’entre els guanyadors es veuen dos corrents. D’una banda tenim obres amb certa càrrega positiva com Il silenzio, d’Ali Asgari, que reflexiona amb sobrietat i concisió sobre com les males notícies afecten de manera diferent les persones, i també sobre les dificultats de comunicació que hi ha entre professionals i pacients de diferents llengües i diferents cultures. Així mateix, a You can’t hide from the truth, d’A. Amasi, veurem com pacients i familiars s’enfronten a la plaga de la sida a Àfrica amb perseverança malgrat les immenses dificultats. D’altra banda tenim l’excel·lent Storge, un drama a l’estil del germans Dardenne que retrata amb molta amargura la solitud dels cuidadors de malalts d’alzheimer però sense oferir cap solució ni respir.

L’obcecació individualista de la sanitat

El Pla d’Acció Global per a la prevenció i control de les malalties no transmissibles de l’OMS té per objectiu reduir el 25% la mortalitat prematura deguda a aquestes patologies per a l’any 2025 (estratègia 25 x 25) i, per això, es concentra en estratègies que minorin els següents 7 factors de risc a) consum d’alcohol, b) insuficient activitat física, c) consum de tabac, d) hipertensió arterial, e) consum excessiu de sal, f) diabetis, i g) obesitat. Contrariats per aquesta deriva individualista de la salut pública, un grup internacional d’investigadors ha publicat a Lancet els resultats d’una meta-anàlisi amb 48 estudis de cohorts i 1,7 milions de registres individuals, on han demostrat que la pobresa té més força explicativa per ella mateixa sobre la quantitat d’anys de vida perduts que molts dels factors 25 x 25, a més de tenir una innegable influència creuada mitjançant la potenciació dels esmentats factors de risc. És important aclarir que les cohorts seleccionades pels investigadors corresponen a països del primer món, per la qual cosa els grups de baix nivell socio-econòmic analitzats representen les bosses de pobresa que es concentren bàsicament en barris deprimits de les grans ciutats o en determinats col·lectius com els indigents o els immigrants.

ICIC18: valor, salut poblacional i Atenció Primària

La setmana vinent té lloc a Utrecht, Holanda, l'edició número 18 de la conferència internacional d'Atenció Integrada (ICIC 2018) organitzada per la International Foundation for Integrated Care dirigida per Nick Goodwin. El lema d'aquest any és “Value for People and Populations: Investing in Integrated Care”.

Els eixos temàtics d'aquesta edició són:

• Atenció Integrada basada en valor
• Gestió de salut poblacional
• Implicació i empoderament de persones i comunitats
• Finançament de l'Atenció Integrada
• Poblacions vulnerables i poblacions en risc
• L'Atenció Primària en un sistema integrat

El valor de les mamografies, a propòsit del nou escàndol britànic

A la sanitat pública del Regne Unit ha esclatat un nou escàndol: una fallada en els sistemes d’informació ha estat la culpable que 450.000 dones no hagin estat invitades al programa de cribatge del càncer de mama i, per aquest motiu, Jeremy Hunts, el ministre, ha hagut de donar explicacions al parlament sobre les 135-270 dones que s’estima que podrien morir, o haver mort, a causa de l’errada. Els experts creuen que, degut a això, el NHS haurà de provisionar uns quants milions de lliures per fer front a les previsibles reclamacions.

De mitjana, els humans tenim un testicle

Aquest article tracta de la interpretació de les dades. El títol és un exemple que posa Daniel Levitin en el seu suggeridor llibre Weaponized Lies: How to Think Critically in the Post-Truth Era (Penguin Random House, Nova York, 2017), sobre els errors que es poden cometre i les mentides que es poden dir segons com s’exposin les dades numèriques. Òbviament, el títol de l’article és exacte. Si la proporció d’homes i dones és del 50% aproximadament, certament els humans, de mitjana, tenim un testicle (i un ovari).

És ben coneguda la confusió que es pot generar si interpretem inadequadament el risc relatiu. Com es veu a continuació, el tractament B té el doble d’efectes adversos que l’A. Si no ensenyem el gràfic, sembla clar que tothom triarà el tractament A. Però si mirem la imatge veurem que pràcticament no hi ha diferències. Parlàvem de risc relatiu.

La gestió dels conflictes en les organitzacions sanitàries, un estàndard de qualitat

És una evidència que les organitzacions sanitàries són de les més complexes, tant per la composició de les seves plantilles com per les relacions internes i externes que es generen en el desenvolupament de la seva activitat, i també per la seva finalitat, que no és cap altra que el guariment, si és possible, de les malalties del cos i l’ànima.

Factors que caracteritzen aquesta complexitat són la multitud d’actors i interessos en joc, l’ampli catàleg de drets i deures dels ciutadans en relació amb la seva salut i l’atenció sanitària, la diversitat cultural i de creences, l’aplicació dels principis de la bioètica, l’alta qualificació dels professionals i el seu treball en equip, la mateixa relació clínicoassistencial, que per definició és asimètrica, les altes expectatives dels pacients i usuaris, etc.

En aquest marc de relacions interconnectades, l’existència de conflictes és inevitable i no sempre ha de tenir connotacions negatives malgrat les tensions que generen al si de les  organitzacions mateixes, entre els seus professionals o entre aquests i els pacients i usuaris dels serveis sanitaris.

Els excessos del diagnòstic per la imatge

La pràctica de la medicina moderna està sotmesa a molta pressió en l’ús de les tecnologies del diagnòstic per la imatge, moltes d’elles realment enlluernadores per als ulls dels clínics i dels pacients i, com a resultat, els pressupostos sanitaris no paren d’augmentar en aquesta línia. Així les coses, tothom està d’acord en què s’hauria de generar més debat professional per posar l’assumpte al seu lloc i evitar els excessos que malmeten recursos, irradien persones i no aporten valor al raonament clínic.

La innovació s’assembla més al futbol que a la recerca

Al darrer congrés de l’Associació d'Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC) vaig dir que per innovar era important saber treballar amb poc mètode o fins i tot sense mètode. Algú va piular que jo deia “la innovació no té mètode”. Hi vaig respondre afegint “La innovació no té mètode en sentit  estricte”. Però, potser, la metodologia no és el debat rellevant. Ja se sap que metodologia és un terme que pertany, en primer lloc, a la tribu dels investigadors. Fa anys es va obrir un debat interessant, des de les ciències socials, sobre com contenir (sotmetre) la innovació dins la disciplina de la recerca. Si hi voleu aprofundir podeu llegir “Mode 2’ Revisited: The New Production of Knowledge”. En el context d’aquest debat s’han consolidat mètodes de recerca com ara la recerca acció (action research), la recerca acció participativa (participatory action research), la recerca operativa (implementation research) i les  comunitats de pràctica (communities of practice), entre d’altres. Totes les aportacions poden ser molt interessants i útils però, en general, restringir la innovació a un mètode de recerca potser no és una bona estratègia.