dilluns, 9 d’abril de 2018

Els models de finançament no promouen el valor








Els pressupostos dels sistemes sanitaris públics i els de les asseguradores privades estan molt pressionats per l’aparició constant de nous medicaments, com els antivírics d’acció directa per curar l’hepatitis C, o de noves tecnologies, com els implants valvulars aòrtics transcatéter (TAVI) i, lògicament, els finançadors gasten moltes energies a limitar l’ús d’aquestes innovacions. La batalla, no cal dir-ho, té un desenllaç previsible, perquè la conjunció dels inversors amb els beneficiaris acostuma a ser letal per als guardians de les despeses sanitàries. Així les coses, ara un article basat en la sanitat americana, posa l’accent en el malbaratament induït per les tarifes “low cost” (si els interessa el tema els hi deixo un altre enllaç relacionat). L'assumpte explicat a Health Affairs relataria l’extrem oposat, ja que en comptes de “poca activitat molt cara”, aquesta anàlisi se centra en “molta activitat molt barata” i, sembla mentida, però, almenys als EUA, en aquest punt hi podria haver més malbaratament que en el primer.

Alguns pensaran que això aquí no passa perquè tenim un sistema nacional de salut, un model planificat i uns contractes-programa que garanteixen tant la qualitat com l’adequació, però donem-li una volta. Segons el darrer informe, “Health at a Glance” de l’OCDE, dels 3.248 dòlars que cada any gasta cada ciutadà espanyol, el 30% ho fa, de mitjana, a la sanitat privada. Un entorn, el de les asseguradores que, llevat d’escasses excepcions, es caracteritza per tarifes “low-low cost” amb el corresponent resultat de generar molta activitat per poder fer una mica de caixa, i si no que els hi preguntin als metges de la sanitat pública que fan pràctica privada a les tardes.

I ara centrem-nos en la sanitat pública, no en va representa el 70% de la despesa. En aquest sector, els professionals cobren salari i, per tant, el diner no segueix el pacient. Sembla doncs que no hauríem de patir pels excessos de les activitats clíniques innecessàries, com els hi passa als americans o a la mútues del nostre entorn. El problema, rau, però, en que el concepte que el valor més preuat dels sistemes sanitaris és l’activitat assistencial està tant arrelat, que els parlaments autonòmics, l’opinió pública, la premsa i els mateixos professionals no parlen d’una altra cosa, oblidant els efectes del malbaratament induït per aquest desenfocament, i si no s'ho creuen posem exemples d’alguns dels temes d’especial sensibilitat política:
  1. El temps d’espera perquè el metge de família et doni hora després d’una petició programada, sense analitzar si aquella atenció hauria estat més ben resolta per un administratiu, per una infermera o per una treballadora social.
  2. El percentatge de prescripció de genèrics, sense haver desenvolupat indicadors de qualitat i adequació de l’esmentada prescripció (llevat de la Central de Resultats de Catalunya).
  3. El temps d’espera per a la consulta de l’especialista, oblidant l’anàlisi de l’oportunitat de la petició de la visita.
  4. La tan desitjada reducció de les llistes d’espera quirúrgiques, sense cap reflexió en relació a les intervencions innecessàries o no ben justificades.
  5. Els temps d’espera a les urgències hospitalàries, amb poca atenció a la gran quantitat de persones que hi van amb problemes que s’haurien d’atendre de manera més apropiada a l’atenció continuada o als dispositius d'urgències de l’atenció primària.
  6. L’estada mitjana dels pacients ingressats, amb escàs interès per analitzar quants ingressos haurien d’haver estat potencialment evitables.
  7. La mortalitat de les UCI, sense tenir en compte els criteris d’adequació dels seus ingressos.
Els gestors i els clínics fan bé de prestar atenció a l’eficiència. Maneguen molts recursos i és just que sigui així, però centrar-s'hi exclusivament està amagant una realitat i és que un volum important de la producció (entre el 25% i el 33%) no aporta cap valor ni a la qualitat ni a la quantitat de vida de les persones i, encegats per les xifres d'activitat, ni ens n’adonem.

Ja va sent hora que les mútues comencin a pagar pel valor dels serveis que compren, mentre que els sistemes públics, per la seva banda, haurien de reflexionar sobre la seva dèria per mesurar tant l’activitat, per concentrar-se, en canvi, en els resultats en salut.

Jordi Varela
Editor