dimecres, 25 d’abril de 2018

Armes de distracció massiva en el món de la salut











Quan anem a la consulta d'un professional sanitari hi ha constants que es repeteixen: bates blanques, lliteres, aparells per prendre la tensió i un ordinador a la taula. La història clínica ha deixat de ser una carpeta plena de papers i ha passat a ser un formulari electrònic en el qual els professionals sanitaris s’escarrassen. És indubtable que té molts avantatges sobre el format anterior, però encara no s'ha aconseguit corregir-ne el defecte principal: el gran poder que té per distreure el professional el fa servir.



Les limitacions de disseny i usabilitat fan que a cada trobada clínica s'hagi de dedicar un temps considerable a registrar, emplenar nombrosos protocols i fer peticions d'analítiques, interconsultes o emetre receptes, comunicats de baixa o informes de tota mena. La percepció de nombrosos pacients és que el personal sanitari mira més la pantalla que a ells mateixos, i això no acostuma a agradar. I tampoc complau les infermeres i els facultatius, que veuen com el seu limitat temps es gasta en feines que impedeixen dedicar una atenció digna a les persones que tenen al davant.

En una època en què la rapidesa i l'eficàcia prevalen, cada vegada és més difícil escoltar en condicions. Això és un repte en tots els nivells, però en el món sanitari és més gran, si és possible, atès que cal intentar traduir els símptomes i signes que presenta el pacient en diagnòstics encertats i tractaments adequats. Si l'escolta no és correcta, en el moment de fer una història clínica i una exploració física serà impossible entendre què passa i poder proposar cursos d'acció adequats. Tristament, això és evident en l'atenció a la infància, amb nens i nenes que consumeixen cada vegada més antibiòtics i medicaments, i en les persones grans, que, víctimes de la solitud i la desesperança, veuen com cada vegada que van a buscar ajuda al sistema sanitari els carreguen amb més etiquetes diagnòstiques i pastilles que poc els resolen. En general pequem de sobrediagnòstic i sobretractament, ja que cada vegada es fa més ús del sistema sanitari, que acaba sent l’embornal de moltes situacions de dificultat i patiment derivat de la vida corrent que, en sentit estricte, no s’haurien d’etiquetar com a malaltia, com acaba sent.



D'altra banda, la moda de la biometria incita la ciutadania a emprar aplicacions i aparells que registren els seus passos, les pulsacions, la tensió arterial i altres constants. Amb això s'aconsegueix calmar l'ansietat amb certa sensació de control sobre el cos i la pròpia salut, però no és res més que un miratge. El mesurament no transforma els hàbits de vida per si sol. Acabem distrets i tot continua igual.



Un dels cursos d'acció principals de la medicina de tots els temps és esperar i veure. La majoria de les situacions menors s'acaben resolent espontàniament en pocs dies sense necessitat d'aplicar gaires remeis externs. No obstant això, cada vegada és més difícil apel·lar a aquesta possibilitat davant l'exigència de la vida moderna de rapidesa i eficàcia. “Doni’m alguna cosa perquè em passi aquest refredat ja”, “Necessito un remei per a treure’m aquesta molèstia”, ”Fa unes hores que tinc aquest símptoma i he vingut a la consulta per trobar una solució ràpida"...



Si el professional que ens rep està sobrecarregat, té poc temps per dedicar-nos i treballa amb un sistema d'informació que li demana una gran atenció i concentració, la conseqüència és que la qualitat i quantitat de l'escolta que pot dedicar-nos serà si més no qüestionable.



Si hi afegim que aquest professional no ens coneix perquè està en un servei d'urgències o en una consulta hospitalària o d'atenció primària on acudim per primera vegada, tindrem la tempesta perfecta per sortir de la consulta amb proves diagnòstiques o tractaments de més i probablement manca d’escolta de qualitat.



Avui no s'avalua la qualitat de l'escolta que els professionals ofereixen als seus pacients, tot i que aquest és un dels recursos més valuosos de tot el sistema sanitari. En comptes de protegir aquesta entrada, és trist veure com, des dels àmbits polítics i de gestió, cada vegada es contamina més amb distraccions infinites en forma de nous protocols, pantalles, clics i altres exigències de registre i burocràtiques.



En diverses comunitats autònomes el sistema informàtic necessita de quaranta a seixanta segons per autoritzar la signatura de receptes... No són casos aïllats, el càstig i la feixuguesa als quals els professionals són sotmesos acaben repercutint negativament en una qualitat de l'assistència que cada vegada està més compromesa per retallades, polítiques sanitàries pernicioses i altres amenaces.



Així doncs, estem atrapats en una situació complexa que no permet alternatives fàcils, perquè no és possible deixar completament de banda l'ordinador a la consulta. Prendre consciència dels enemics d'una bona escolta clínica és, potser, un primer pas per replantejar una millora de la gestió de distraccions, entre les quals els sistemes d'informació i registre sanitari tenen un paper protagonista.