divendres, 12 de gener de 2018

Millorar la salut és molt més que fer exercici, dieta i deixar de fumar



El 2014, Ryan Meili, metge de família canadenc, escrivia un article provocador on criticava les polítiques de promoció de la salut implementades des dels anys setanta a la majoria de països desenvolupats. Amb el títol “Improving our health is about more than diet, smoking and exercise”, Meili repassava en primer lloc els determinants de la salut de la població. 

Com és conegut, entre els elements que determinen la salut de la població l’assistència sanitària és dels menys importants, comparat amb el pes de factors socials com ara els ingressos i la seva distribució, l’educació, l’habitatge, l’ocupació o el suport social de què disposa l’individu. Tot i que és evident la importància d’aquests factors, i que estudi rere estudi han demostrat les diferències en la salut que provoquen les desigualtats socials, les polítiques de salut continuen apostant majoritàriament (i les prioritats pressupostàries així ho demostren) per destinar els recursos disponibles a millorar l’atenció sanitària de la població, oblidant en moltes ocasions la resta de factors que també són determinants.

Les polítiques sanitàries que han intentat anar més lluny que invertir en atenció sanitària s’han centrat bàsicament en la medicina preventiva mitjançant la vacunació i els programes de cribratge i en la promoció de la salut, però només com a mesures per evitar la malaltia, no com a mesures per millorar els resultats de salut.

A més, quan es parla de promoció de la salut molt sovint es parla només de tres elements, que Meili anomena la “Santíssima Trinitat” de la promoció de la salut: tabac, dieta i exercici. Això no vol dir que aquests tres factors no siguin importants; segurament deixar de fumar és una de les millors maneres per millorar la salut i augmentar l’esperança de vida de manera individual. El problema és que mentre ens adrecem a aquests factors individuals no afrontem altres factors que tenen un impacte també molt important en la salut de la població. De fet, alguns autors fins i tot han assegurat que les mesures de promoció de la salut que hem estat desenvolupant els darrers anys poden afavorir les desigualtats de salut, ja que solen tenir més incidència en la població més educada i que segurament necessita menys aquestes mesures. Aquest factor coincidiria plenament amb la llei d’atenció inversa (inverse care law) de Tudor Hart, que diu que l’atenció mèdica o social tendeix a variar inversament segons les necessitats de la població atesa.

Les campanyes de promoció de la salut tendeixen a incidir en allò que és més fàcil: les mesures que pot prendre l’individu per millorar la seva salut, i obvien el que és més difícil: intentar canviar el context en el qual es troba aquest individu. Per exemple, en una persona diabètica mal controlada és molt més senzill incrementar la seva medicació i culpabilitzar-lo per la seva dieta inapropiada que no pas intentar canviar les mesures socioeconòmiques que fan que no tingui accés a una dieta equilibrada. 

Meili acaba el seu article amb una frase que hauria de fer pensar als responsables de les polítiques de salut: “Parlar de les decisions individuals sense tenir en compte les circumstàncies socioeconòmiques en què es prenen és la manera més senzilla de mantenir les persones malaltes”.