dilluns, 8 de gener de 2018

Abduïts per la pantalla








La història clínica electrònica (HCE) ha estat i està sent un gran suport per a la qualitat del treball clínic. Suposo que no cal insistir massa en això, ja que els avenços que ha aportat la HCE eren impensables no fa massa, com, per exemple: haver deixat enrere la tradicional mala lletra dels metges, l’impuls a la prescripció electrònica, la centralització dels bancs de dades, la disponibilitat d’informació clínica en xarxa, la integració d’imatges diagnòstiques, la possibilitat de planejar consultes no presencials, i un llarg etcètera. L’èxit està sent tan gran que ara aquest vehicle, la HCE, està sent reclamat perquè serveixi de transport per a tota mena de requeriments: controls de qualitat, objectius del contracte, dades dels codis específics, de les guies de pràctica clínica o fins i tot de certes pautes que s’han de complir. Malgrat els avenços, molts pensem que s’ha arribat a un punt d’inflexió en el qual la demanda de temps mèdic que fa l’ordinador està començant a anar en contra de la qualitat del treball clínic.

La Dra. Danielle Ofri, metge a Bellevue Hospital i professora a NYU School of Medicine, en un article a The New York Times, recull els resultats de tres treballs observacionals sobre la distribució dels temps dels metges entre la història clínica electrònica (tecleig i pantalla) i la dedicació als pacients (entrevista i exploració). Els resultats d’aquests estudis, en resum, serien els següents: a) Annals of Family Medicine, guanya l’ordinador amb més del 50%, b) Health Affairs, guanya l’ordinador amb més del 50%, i c) Annals of Internal Medicine, 2/3 del temps dels metges destinat a complimentar la documentació electrònica i 1/3 al treball clínic directe.

A l’article, la Dra. Ofri diu: “Cada cop rebo pacients més grans i amb més complicacions i per això intento dedicar més temps al treball pròpiament clínic. Aquesta, crec, és l’essència de la bona medicina, però em trobo que en els consultoris d’avui, res del que pugui fer en bé dels pacients no existeix fins que els requeriments de la HCE no són complimentats”. La bèstia és insaciable –continua l'autora- i cada vegada necessita més i més aliments. Tot el temps que dedico a l’activitat humana me l’acaba reclamant i, com que li dec, després em toca quedar-me fins tard, només per acontentar les seves ànsies.

Per acabar l’article, la Dra. Ofri fa dues propostes per ajudar a superar la situació: a) convindria elaborar un indicador de temps de metge destinat a l’ordinador, marcar-ne uns límits i penalitzar-ne els excessos, i b) s’haurien de tractar els fabricants de HCE com a proveïdors de material sanitari, de manera que puguin ser multats quan es demostri que els seus productes, per carències o inadequacions en el disseny funcional, facin que els metges s'allunyin del treball clínic.

Danielle Ofri ens recorda que Sir William Osler (1849-1919) va escriure a finals del segle XIX: “Sabó, aigua i sentit comú són els millors desinfectants”, però va caldre més d’un segle perquè la medicina incorporés el rentat de mans com una de les millors inversions per a la salut de les persones. Esperem que el sentit comú tardi menys per aconseguir posar la HCE en el seu lloc.



Jordi Varela
Editor