dilluns, 25 de desembre de 2017

La solitud, un dels grans problemes de fer-se gran








La pràctica clínica viu en un castell, com si el món d'allà fora no existís, al cap i a la fi, un codi infart o un implant valvular aòrtic transcatéter (TAVI) són processos tipificats. De mica en mica, però, els clínics han hagut d'anar acceptant la tossuderia de la realitat: el que passa fora del consultori influeix, i de quina manera, en la manera com les persones emmalaltim. Per aquest motiu, alguns dels determinants de la salut, com l'estil de vida, els hàbits tòxics i els riscos laborals s'han incorporat a l'anamnesi, tot i que amb més discreció del que seria necessari. Altres, però, com els hàbits sexuals i la qualitat del son, tot i tenir una vessant fisiològica, els està costant més d'entrar a formar part de la informació clínica habitual, com si, des de la seva aparent objectivitat, els metges i les infermeres tinguessin vergonya, o mandra, de tafanejar què passa a les alcoves dels seus pacients. Mentre que els condicionants socials, econòmics i ambientals, curiosament els que tenen l’impacte més fort sobre la vida i la mort de les col·lectivitats, senzillament no tenen lloc en el consultori.

Un dels determinants d'aquest darrer grup, la solitud, ha estat objecte d’estudi per part d'un grup d’investigadors del Departament de Psicologia de la Brigham Young University, els quals han publicat una meta-anàlisi, "Loneliness and Social Isolation as Risk Factors for Mortality: A Meta-Analytic Review", elaborada a partir de 70 treballs, que conclou que les persones que viuen soles tenen un risc de morir un 32% superior, les que pateixen exclusió social un 29% i les que diuen que la solitud els preocupa, un 26%. Els tres criteris no tenen perquè anar lligats. De fet, hi ha persones que desitgen viure soles i altres a les quals no els hi agrada massa la vida social, i no per això pateixen solitud. Però la realitat, especialment la de la gent gran, és que aquest triangle circumstancial és molt freqüent i, com diuen aquests investigadors, acostuma a ser mortífer.

Els resultats d’aquesta recerca no hauria de sorprendre als metges de família ni a les infermeres d'atenció primària que saben perfectament que la gent gran que viu sola, que no té cuidador o que està socialment aïllada, va molt sovint a la consulta, necessitada de pastilles i d’afecte. Molts d’aquests pacients pateixen tristesa, depressió o ansietat, la qual cosa empitjora el seu nivell cognitiu, i els treballadors socials malden per posar una mica d’ordre i de sentit a la seva vida quotidiana, fins que una ambulància els acaba portant a urgències. Llavors esdevenen un autèntic maldecap per al sistema sanitari, especialment perquè bloquegen llits, ja que no hi ha manera de tornar-los a uns domicilis on hi fa fred, del de debò.

Segons un informe de l'Ajuntament de Barcelona (amb dades 2016), en el global de la ciutat, un 25,6% de les persones majors de 64 anys viuen soles. Alertat, he fet una recerca ràpida (telèfon i amics) i el que he recollit és que en una ABS ubicada en un dels barris on la xifra de persones grans solitàries supera el 30%, només s'informa d'aquesta dada en un 11% de las persones visitades (en aquest cas el tall és de majors de 79 anys, la qual cosa fa pensar que la diferència, a igualtat de tall, seria encara més profunda), mentre que en un dels hospitals de la ciutat, la xifra del codi "viu sol/a" en majors de 64 anys ingressats no arriba al 6%.

La solitud és un problema enorme per a la gent gran, i no només perquè mata, sinó perquè dóna mala vida. És hora que els clínics obrin les portes del castell i siguin capaços de col·laborar amb els que treballen a la comunitat, l'única manera possible d'aconseguir que els diagnòstics i les propostes terapèutiques tinguin un sentit real per a la qualitat de vida de les persones vulnerables, però la intuïció i les dades diuen que la fortalesa continua aïllada.



Jordi Varela
Editor