divendres, 17 de novembre de 2017

Qui parlarà de nosaltres quan haguem mort?


Permeteu-me, primer de tot, que us recomani anar corrents a veure A ghost story (D. Lowery, 2017). No és una pel·li de fantasmes. És una pel·li amb fantasmes. No és una pel·lícula sobre el dol. És una pel·lícula sobre la permanència, sobre la memòria, sobre la permanència de la memòria i la nostra voluntat de perdurar com a éssers humans. Se’ns planteja què quedarà de la Novena Simfonia de Beethoven quan passin mil anys més. I què quedarà de nosaltres? Qui recordarà el nostre pas per aquest món? La presència que apareix a A ghost story (irònicament presentada com un d’aquells fantasmes dels contes infantils, amb llençol i forats per veure-hi) és alguna cosa que es resisteix a desaparèixer, potser el noi que apareix a l’inici de l’obra, potser el fantasma de la casa, o del lloc, o potser el cúmul de vivències que prenen forma intentant continuar existint. Una pel·lícula serena, bella com poques, que revisa amb imatges si l’existència i la memòria tenen sentit.






I voldria vincular-la a Marjorie Prime (M. Almereyda, 2017), que potser es veurà abans per plataformes digitals que a les sales. Una obra que reflexiona de nou sobre la memòria, sobre els records que intentem mantenir durant la vellesa i la manera com ens adaptem a la seva pèrdua. A Marjorie Prime, un sistema informàtic permet enriquir hologrames que reprodueixen els éssers estimats ja difunts (parella, mare, pare) per parlar-hi i seguir sentint-los a prop. Paradoxalment, la informació que se’ls proporciona els arriba esbiaixada pels records de cada interlocutor i la personalitat que s'acaba desenvolupant és llunyana a la real. El resultat dóna peu a situacions d’enfrontament entre familiars, que han desenvolupat passats diferents arran del que s'ha explicat prèviament a l’holograma i, després, del sentit que això ha pres en boca d’aquest. Una mica també com s'esdevé als replicants de Blade Runner 2049 (D. Villeneuve, 2017), incapaços de distingir si els seus records són reals o bé han estat implantats per d'altres. Així doncs, podem reconstruir les memòries? N'hi ha prou amb la tecnologia per a conseguir-ho? 

Són moltes qüestions a les quals voldríem respondre afirmativament, com a professionals i com a persones. Però, dissortadament, per ara són situacions vitals majoritàriament irreversibles a les quals ens haurem d’enfrontar en un moment o altre. I ser conscients de la fragilitat de la nostra existència, del poc que som al bell mig de l’eternitat.