divendres, 7 de juliol de 2017

Spillover knowledge, l'assignatura pendent per a la innovació








El nostre sistema de salut és una font generadora d'innovació tecnològica en cadascun dels seus processos productius. Està present tant en la reenginyeria d'una acció quotidiana que optimitzi el temps a l'agenda d'un professional com en el disseny d'una eina que millori la seguretat del pacient o en les estratègies de consens de guies clíniques i millora de la comunicació entre diferents nivells assistencials. Qualsevol procés de canvi tecnològic o innovació sanitària travessa quatre etapes que descriuen el seu limitat cicle de vida.

La fase inicial o de desenvolupament sol succeir en un marc extern a la pràctica estrictament clínica. La tecnologia és dissenyada a escala institucional o bé en el si de comissions de treball interdisciplinàries que es formen en els equips sanitaris. L'actitud dels professionals que adopten aquesta nova tecnologia sol ser molt entusiasta fins i tot encara que hi hagi escassa evidència sobre la seva efectivitat.



En una segona fase es produeix la difusió de la tecnologia com a conseqüència del treball en equip i l'intercanvi d'informació entre professionals. La literatura científica assenyala la pressió social i l'opinió conformada entre el col·lectiu de professionals com l'element més dinamitzador de la difusió. Malgrat que hi ha professionals entusiastes i d'altres de conservadors o escèptics, l'imperatiu tecnològic predisposa els segons a fer servir la nova tecnologia en el mateix moment en què està disponible.

En la tercera fase es consolida la innovació i s'inclou en la pràctica habitual. Això permet que sorgeixin evidències que qüestionen la pròpia tecnologia amb la consegüent reducció de l'efectivitat marginal. En aquesta fase, els professionals que més l'admiren comencen ja a qüestionar les virtuts tecnològiques.

Finalment, la tecnologia entra en una fase de desil·lusió i desaparició. En aquesta situació solen succeir dues coses: en el cas en què la tecnologia no tingui alternativa, se'n sol mantenir l'ús decreixent tot i les evidències en contra. Si, per contra, hi ha una tecnologia alternativa, comença el cicle de substitució d'aquesta.

El sector sanitari probablement no reconeix gran part de les mesures proposades o implementades com a àrees d'innovació perquè el propi concepte, amb gran impacte mediàtic, tendeix a equiparar-se a la presència de noves tecnologies, dispositius o elements més tangibles que la simple reestructuració d'un servei determinat o els mateixos consensos clínics. No obstant això, amb perspectiva històrica, en l'àmbit de la salut, el hub tecnològic resideix indubtablement en el creixement exponencial de professionals qualificats que conformen el sistema i en la gradual incorporació del pacient en els processos de disseny.

Normalment quan una tecnologia ha estat impulsada per una gran corporació, s'acostuma a compartir entre empreses del mateix sector amb complementarietat estratègica, el que els anglosaxons sintetitzen amb el terme spillover. Pot semblar paradoxal que, en els temps de la informació i la immediatesa, l'efecte arrossegament i la difusió de la innovació tecnològica no sempre passen amb la intensitat, el ritme i la velocitat en la qual aquesta penetra en la pràctica diària, ni tan sols en dispositius assistencials d'un mateix proveïdor de salut. Això ens hauria de fer recapacitar per evitar la confusió entre l'existència o no d'innovació en el nostre sistema sanitari i la nostra incapacitat de difondre'l, comunicar-lo i adaptar-lo al nostre entorn més immediat. L'spillover és, sens dubte, la nostra assignatura pendent.

Referències:
  • Dixon, A.S., "The evolution of clinical policies". Med care, 1990; 28(3): 201-220
  • Schumpeter, J., Capitalism, socialism and democracy. New York: Harper, 1942.