dilluns, 26 de juny de 2017

Pacients crònics i fràgils: més llits o més serveis?








Les persones amb malalties incapacitants en fases avançades, però també les fràgils, tenen una vida quotidiana feixuga. Moltes d'elles pateixen limitacions cognitives i hi ha activitats senzilles que ja no poden fer, se senten terriblement soles i es veuen abocades a la tristesa i a la depressió, sense oblidar que la pobresa és un fantasma que, quan hi és, ho complica tot.

Des del sistema sanitari pensem que coneixem bé aquestes persones perquè les hem anat tractant de les seves malalties cròniques, algunes d'elles durant molt de temps i, quan les dificultats es multipliquen, responem com sempre ho hem fet: amb més medicaments, més proves, més controls o més hospitalitzacions. Aquesta darrera opció, la d'augmentar els llits hospitalaris i sociosanitaris, l'hem anat modulant per a cada subgrup de pacients: convalescència, atenció pal·liativa, hospital de dia, llarga estada, residencia assistida, etc. I així hem anat bastint un entramat de recursos de lògica sanitària per on hi transiten persones, per a les quals els problemes de salut, amb tota probabilitat, ja fa temps que no són els prioritaris.


Crítics amb l'abordatge que des del sistema sanitari, però també des del sistema social, es fa de l'atenció a les persones grans, un grup d'experts canadencs ha publicat un informe, "Integrating long-term care into a community-based continuum: shifting from beds to places", en el qual es reclama als governs que, en comptes d'invertir en la institucionalització de les persones amb necessitats sanitàries i socials complexes, ho facin en serveis comunitaris; que en lloc de catalogar els pacients segons els recursos que es creu que se'ls adiuen més, avaluïn què els cal per continuar vivint a casa. En resum, els autors de l'informe demanen que es canviï la mentalitat de planificar estructures per la de valorar necessitats.

A Espanya, la Llei de la dependència ha estat un fracàs, però no només per la carència de dotació pressupostària, sinó perquè només s'ha centrat en els drets de les persones necessitades (gairebé 1,4 milions segons una anàlisi d'un grup d'experts), sense parar atenció a quins serien els serveis que més se'ls adaptarien. Ara hi ha gent que cobra, és el seu dret, però no se sap en quina mesura els diners que reben els serveixen per suportar més bé les seves limitacions. A Anglaterra, en canvi, el projecte "Personal Health Budget (PHB)" va ser construït basant-se en l'avaluació geriàtrica integral i en l'elaboració col·laborativa de plans terapèutics individualitzats. La iniciativa va ser provada primer en algunes zones pilot i avaluada per Nuffield Trust, abans de ser llançada com una metodologia útil per oferir serveis comunitaris a les persones fràgils.

La claudicació familiar és un concepte que engloba circumstàncies diferents. Malgrat això, en un context com el nostre, aquesta catalogació equival inequívocament a institucionalització. Si la planificació, en canvi, se centrés en les necessitats reals, llavors ens adonaríem que moltes d'aquestes persones, amb un suport a mida, podrien continuar vivint en el seu entorn, la qual cosa de ben segur seria més sana i natural. Per tant, com diuen els canadencs, convindria que els governants pensessin menys a pressupostar ocupacions de llits i més a dissenyar serveis a la mida de cadascú.


Jordi Varela
Editor