divendres, 16 de juny de 2017

Formar en la comunicació metge-pacient: com i per què?








El metge de la nostra sanitat actual s’enfronta a pacients cada cop més heterogenis, a tractaments més personalitzats i complexos i a una tendència alarmant a la reducció del temps d’atenció a la consulta. A tot això se li suma la progressiva irrupció de l’ordinador o del “metge-pantalla” com un obstacle afegit a la ja de per sí complexa comunicació entre metge i pacient.

D'altra banda, el pacient segueix desitjant allò a que, paradoxalment, hauria de respondre la vocació mèdica: sentir que és atès i comprès, i que s’està tenint en compte el seu sofriment, fet que va molt més enllà de sotmetre’s a un tractament amb més o menys èxit. No en va, les queixes i reclamacions de qualsevol dels nostres hospitals sovint tenen més a veure amb la relació metge-pacient que amb el propi resultat de l’assistència mèdica. Aleshores, què és el que està fallant? El metge vol atendre i el pacient vol ser atès, però no com a organisme que no funciona, sinó com a persona que pateix. I és aquí on la comunicació pot exercir un efecte positiu fonamental en la curació: si al pacient se li explica què li passa de manera que ho pugui entendre, si s’és diligent en les proves i tractaments als quals ha de ser sotmès, i si tot això es fa amb amabilitat i respecte, està demostrat que el procés de curació millora de manera significativa, i l’adherència al tractament i la seguretat, també. I si la comunicació és important per a la medicina, per què no apareix en els plans d’estudi?

Les competències en comunicació i els estudis de Medicina

Si revisem els plans d’estudi actuals veiem que la formació clàssica dels nostres metges no contempla la comunicació més enllà de les males notícies. Els nostres metges estan molt ben formats en l'àmbit tècnic, però els manquen pautes de comunicació i empatia que puguin aplicar de manera senzilla i rutinària en la seva relació diària amb el pacient, en tots els aspectes de l’assistència i en el sentit més ampli, quotidià i bàsic. Així ho constata un estudi de l’Agència per la Qualitat del Sistema Universitari segons el qual “els estudiants de medicina obtenen el títol amb una excel·lent formació tècnica, però els manquen competències essencials per a la professió com són la comunicació, la col·laboració i els valors professionals.”

En la mateixa línia es van expressar els responsables d’universitats amb la proposta d’avaluar els futurs estudiants de medicina amb una prova de competències comunicatives i empatia, que complementi les proves de selectivitat, com es fa ja amb els mestres d’educació infantil i primària amb les proves d’aptitud personal (PAP). Les proves, el disseny de les quals es realitzaria en col·laboració amb les facultats de Medicina, podrien avaluar les competències de comunicació dels candidats i la seva capacitat de treballar en equip. L’objectiu últim seria, segons el Secretari d’Universitats Arcadi Navarro, garantir “una futura generació de metges més preparada”.

Abans d’opinar, creuem l’oceà i fixem-nos en la manera com han abordat altres sistemes sanitaris el problema, potser empesos per un factor clau que no hauríem de menysprear des d’aquí: la bona comunicació metge-pacient (i, per tant, la millora de la seva experiència) no només permet curar més i millor, sinó que a més fidelitza els pacients i permet als centres mèdics diferenciar-se en el panorama global d'una oferta mèdica cada cop més competitiva i tecnificada.

L'experiència de Cleveland Clinic: una formació sistemàtica i universal en comunicació i empatia. 

La Cleveland Clinic va demostrar fa uns anys que el “problema de la comunicació metge-pacient” és qüestió de cultura i de disciplina metodològica: la comunicació pot millorar significativament amb una breu formació d’un dia, sempre que vagi acompanyada d’una bona cultura organitzativa. S’ha d’aprendre com fer-ho, però principalment ens ho hem de creure i col·laborar des de l’equip per tal que sigui una realitat i un objectiu comú.

El seu programa de formació en comunicació va sorgir com a objectiu de millora de l'experiència del pacient. D’una organització “Patient-Centered” van passar a una organització “Relationship-Centered” en adonar-se que per millorar l’atenció al pacient, i la seva experiència, abans havien d’atendre millor el propi professional, i dotar-lo de pautes i instruments per a facilitar la seva pràctica diària en la direcció desitjada. Després d’un intens treball de dos anys, van aconseguir sistematitzar l’anomenat “REDE”, un programa pràctic d’un dia de durada, d’assistència obligatòria per a qualsevol professional mèdic de l'organització, ja sigui cirurgià, especialista, infermer o auxiliar, en el qual es transmeten una sèrie de claus per tal que l'empatia desitjada pugui produir-se en el transcurs d’una visita de temps molt limitat.

El programa REDE és un marc de referència conceptual per formar-se en la comunicació sanitària basada en les relacions. Es basa en la premissa que les relacions genuïnes són un agent terapèutic clau i que l’ús d’aquest sistema potencia i influencia positivament el pacient i el professional. Transmet una “escaleta” bàsica de la visita que elimina l'excusa que no hi ha temps per a l'empatia: se sistematitzen els passos a seguir, es practiquen les tècniques apreses mitjançant activitats de role-play i s’estableixen les preguntes que no poden faltar. No és l’únic model aplicable, n’hi ha molts d’altres com són l'Aidet de Studer Group, el Pearls de l'American Academy of Communication in Healthcare o l'Always Events del Picker Institute, però és interessant veure la metodologia de “cascada” que va fer servir la Cleveland Clinic per aconseguir formar, en quatre anys, 4.263 metges i 840 professionals sanitaris.

Conclusions

Aleshores, per què hem de seleccionar els metges segons les seves aptituds per a la comunicació i l’empatia, si en un programa de comunicació ho tindríem resolt? Potser no es tracta només de la selecció prèvia, sinó de fer evolucionar la cultura organitzativa i el mateix sistema sanitari, ja sigui en la facultat, en el centre d’atenció primària o en l’hospital. Si no prioritzem la comunicació metge-pacient com un element imprescindible en la pràctica diària i facilitem que es pugui produir en el curt espai d’una consulta, de poc servirà canviar els plans de formació o els sistemes d’accés. Potser el que necessitem és que, d'una banda, els professionals s’ho creguin i, de l’altra, que els responsables sanitaris tinguin cura dels seus professionals i facilitin les eines per fer-ho possible. I, en aquest cas, no sembla que sigui un problema de recursos sinó de prioritats.

Il·lustració: Koren Shadmi