dilluns, 25 de gener de 2016

Els pacients crònics complexos i l'estratègia de l'oceà blau








El llibre "Blue Ocean Strategy" de W. Chan Kim i Renée Mauborgne ha complert 10 anys havent venut més de tres milions i mig d'exemplars, i ara, per celebrar-ho, acaba de sortir-ne una edició revisada. La tesi central del llibre és que els mercats d'avui es caracteritzen per l'excés d'oferta i, per tant, les companyies han de competir ferotgement entre elles i els oceans (és una metàfora) es tenyeixen del vermell de les hemorràgies de la lluita. Per aquest motiu, els autors proposen a les companyies que, com el Cirque du Soleil o Ikea, vagin a la cerca d'oceans blaus, on els seus productes o serveis seran incontestables, degut a que la gent els veurà com novedosos i útils. L'estratègia d'aquests companyies és clara: la seva aportació s'ha de percebre com una innovació de valor, i per això són capaces d'obrir nous mercats, inexplorats fins llavors, oceans que no es tenyiran de vermell.

Deixant de banda els aspectes comercials de la teoria, del llibre m'he quedat amb la visió (atractiva) dels oceans blaus que, inevitablement, he contrastat amb les dificultats que tots els sistemes sanitaris tenen de posar en marxa programes convincents d'atenció als pacients crònics, i he pensat que potser, arribats a aquest punt, seria beneficiosa una estratègia d'oceà blau per aplicar nous projectes que sorgirien de la superació de les dificultats actuals. He d'admetre que aplicar les teories de Chan i Mauborgne als pacients crònics complexos és una mica forçat, però estic convençut que en elles hi ha algunes propostes de metodologia estratègica que ens podrien ser útils.

Les tres qualitats per generar un oceà blau

Si es vol generar un projecte disruptiu d'atenció als pacients crònics complexos, és a dir, crear un oceà blau, seria imprescindible que els professionals més implicats: metges i infermeres d'atenció primària, treballadors socials municipals i geriatres, abandonessin les pesades reunions de circuits i coordinació i veiessin si són capaços de definir les tres qualitats de generació d'oceans blaus proposades per Chan i Mauborgne: a) quin és el focus d'atenció del projecte? b) per què no es negocien les divergències dels actors implicats? i c) podran posar-se d'acord en un missatge central convincent?

Les quatre accions que cal emprendre


Un cop hagin definit les tres qualitats del seu projecte, els promotors s'haurien de centrar en quatre accions per posar en valor allò que faran. Se suposa que tenen clar que volen anar més enllà d'una simple coordinació. Si és així els recomano seguir el següent esquema: a) Quines accions haurien de crear? b) Quines haurien d'incrementar? c) Quines haurien de reduir? i d) Quines haurien d'eliminar? Si fan aquest exercici, potser s'adonaran que dels vasos comunicants entre aquests quatre grups d'accions podrien sorgir recursos que alimentarien les accions noves a partir de deixar de fer les actuacions que ja s'ha vist que no aporten res.

La superació de les quatre barreres de tota innovació

Les estratègies d'oceà blau s'aparten de l'statu quo, i per això cal saber que si es vol innovar en un projecte disruptiu, partint de l'experiència i els coneixements actuals, convindrà definir estratègies per afrontar les quatre barreres que segur que es trobaran pel camí: a) la barrera motivacional, i per això cal saber transmetre els valors del projecte als professionals de l'equip, b) la barrera cognitiva, per a la qual s'han de saber explicar tots els detalls dels canvis organitzatius i com impliquen a cadascú, c) la barrera dels recursos, s'ha de cercar en el malbaratament de les accions que no aporten valor (recorden la llei de Sutton?), i d) la barrera política, per a la qual cal saber harmonitzar els interessos polítics existents de tots els elements de poder relacionats amb el projecte.

El lideratge per punt d'inflexió

Per acabar, si hi estan interessats, prestin atenció al concepte del lideratge per punt d'inflexió. Les recomanacions que els autors fan per als líders disruptius és que tinguin la capacitat de definir les zones calentes, en les quals amb pocs recursos s'aconsegueixen grans rendiments, a més de les zones fredes, que són les que estan desaprofitant grans recursos amb escassos resultats. Un altre consell és que els líders han de saber treballar en el camp de les influències desproporcionades, tant en les positives com en les negatives, perquè són aquestes les que poden fer canviar la marxa del projecte.



En polítiques de pacients crònics complexos les teories estan ben definides, però entre l'statu quo dels nivells assistencials, les competències institucionals i les visions clíniques miops de moltes especialitats, estan donant uns resultats ben minsos. Penso que és hora d'abraçar les estratègies de l'oceà blau amb la intenció d'elaborar projectes amb valor afegit i amb força disruptiva, seguint la metodologia de definir primer les qualitats de les iniciatives, després emprendre les accions imprescindibles, saber combatre les barreres i potenciar els lideratges per punt d'inflexió. En resum, menys teoria i més estratègia.

Posted by Jordi Varela, editor