divendres, 8 de gener de 2016

El via crucis de la prescripció infermera

Alba Brugués

La infermeria és una professió que utilitza el mètode científic per portar a terme el procés de cura a partir d’una valoració del problema o situació de salut, estableix un diagnòstic, executa una sèrie d’intervencions, entre elles la prescripció, i avalua els resultats a qui va dirigida la intervenció, sigui a persones, a grups familiars o a comunitats. Les infermeres diagnostiquem? I prescrivim? Efectivament, diagnostiquem i prescrivim. Com qualsevol professió de l’àmbit de la salut que té un cos de coneixements i unes competències que li són pròpies. Aquest concepte que vagi per endavant.

La publicació al BOE de l’escandalós Real Decret que el govern espanyol ha tingut a bé regalar-nos per aquestes festes nadalenques, fa que tots plegats ens emboliquem en determinats termes referents a les infermeres i a la prescripció. Aquest relat està descrit en format de via crucis per fer-ho més amè, on passarem per les 14 estacions referents a la cronologia dels fets i conceptes bàsics i aclaridors del periple de la regulació de la prescripció infermera al nostre país, que va començar fa gairebé 10 anys.

Estacions referents a la normativa

Primera estació: Aprovació de la llei 29/2006, de 26 de juliol “sobre garantias y uso racional de los medicamentos y productos sanitarios”. Aquesta llei es va publicar amb un text on només reconeix com a únics prescriptors de medicaments i productes sanitaris als metges i odontòlegs. Aquesta va ser la primera bufetada.


Segona estació: El maig de 2008 el Consell d’Estat informa desfavorablement el projecte de decret per una errada en la publicació de la Llei 29/2006, reconeixent que hi va haver un “accident jurídic”.

Tercera estació: El juliol de 2009 Andalusia aprova un decret propi que defineix l’actuació de les infermeres en l’àmbit de la prestació farmacèutica del sistema públic, i així esdevé la primera comunitat autònoma, i única, que té normativa regulada perquè les infermeres puguin prescriure.

Quarta estació: El desembre de 2009 s’aprova la modificació de la llei on s’incorporen els podòlegs i infermers. Per fi semblava que el tema avançava, però tot queda aturat durant 6 llargs anys fins que no es torna a parlar del Real Decret.

Cinquena estació: El juny de 2015, el Fòrum Enfermero del Mediterráneo, format pels col·legis professionals d’infermeria d’Alacant, Barcelona, Castelló, Illes Balears, Múrcia, València i el Consejo de Enfermería de la Comunitat Valenciana, es manifesten en contra que s’obligui a les infermeres a cursar una formació addicional, tal com proposa el Consejo General de Enfermeria.

Sisena estació: Acord de regulació a la catalana. L’1 de juliol de 2015 els col·legis professionals d’infermeres i infermers de Catalunya i la Conselleria de Salut signen un acord per desenvolupar la normativa per al desplegament de la prescripció infermera a Catalunya. Durant 6 mesos no s’ha presentat cap proposta de text i s’ha acabat l’any sense normativa catalana.

Setena estació: El Consejo Interterritorial del Sistema Nacional de Salud, format pels consellers de salut de totes les comunitats autònomes, aproven un text de Real Decret sobre “Indicación, uso y autorización de dispensación de medicamentos y productos sanitarios de uso humano por parte de los enfermeros” per portar-lo al consell de ministres. Al·leluia, arriba el miracle!

Vuitena estació: Però només va ser una il·lusió que va durar poc. Aquesta estació és la del Cristo Gran: El 23 d’octubre de 2015 surt a la llum un text que és adulterat en l'últim moment, amb nocturnitat i traïdoria, sense cap consens, introduint l’article 3 on diu que la infermera només pot prescriure si el metge ha fet abans un diagnòstic, una prescripció prèvia i ha seleccionat el protocol o guia de pràctica a seguir. Aquest Real Decret està dos mesos sense fer-se efectiu fins que es publica al BOE el 23 de desembre de 2015. El Real Decret, per tant, no només no reconeix la competència prescriptora de la infermera sinó que obvia la seva capacitat diagnòstica.

Novena estació: El 24 de desembre de 2015 entra en vigor el Real Decret. Per posar alguns exemples pràctics, vol dir que les infermeres no podem administrar una vacuna, prescriure una pomada per a la cura d’una nafra o un material d’incontinència, o el que és pitjor, administrar un fàrmac o posar un sèrum en cas de urgència vital, sense que abans passi per la benedicció d’un metge. Per tant, cap benefici per als professionals (ni infermeres ni metges), per al sistema ni per a les persones ateses.

Desena estació: Impugnació del Real Decret. A hores d’ara ja hi ha 12 comunitats autònomes i moltes organitzacions infermeres que estan disposades a impugnar-lo. Fins hi tot s’ha manifestat en contra la Fuerza Armada perquè a moltes operacions internacionals de la OTAN les infermeres treballen en absència de metges. El Cristo està servit!

Estacions referents a conceptes clarificadors

Onzena estació: La prescripció infermera no és una nova competència. Les infermeres prescrivim diàriament i ho fem des de fa molts anys. S’ha passat d’una pràctica al·legal a il·legal, segons la situació de la llei, malgrat que tenim la competència per prescriure amb una formació universitària. El que regularà la normativa és la cobertura legal d’una pràctica habitual.

Dotzena estació: Acreditació. La normativa indica que s’ha de fer una acreditació addicional per poder prescriure, quan la pròpia formació de grau, i encara més les infermeres que han cursat una especialitat, ja la garanteix. La proposta del Fórum Enfermero del Mediterráneo és d'elaborar actualitzacions de les guies i protocols de pràctica clínica d’aquells processos on les infermeres ja hi treballem habitualment.

Tretzena estació: Diferència entre receptar i prescriure. Mentre que receptar és un acte administratiu d’emetre un document, prescriure implica indicar el millor règim terapèutic davant d'un problema de salut, amb una valoració prèvia del problema, basat en el judici clínic i emmarcat en les competències professionals pròpies.

Catorzena estació: Tipus de prescripcions: l’autònoma i la col·laborativa. Segons la llei, la prescripció autònoma és aquella que no està subjecte a prescripció mèdica, és a dir, material de cures (no tot), pocs fàrmacs i alguns productes bàsicament d’incontinència. La majoria de fàrmacs que qualsevol persona, sense cap estudi en farmacologia, pot anar a la farmàcia i emportar-se un carro ple. Diu la llei que la prescripció col·laborativa s’ha de consensuar entre col·legis professionals d’infermeria i de metges a partir de guies de pràctica clínica. Molts d’aquests fàrmacs, les infermeres fa anys que els estem indicant, regulant dosis i administrant de forma autònoma o interdisciplinar als centres de salut i hospitals. Un altre cop, res de nou: cal adaptar el marc legal a la realitat assistencial actual.

Aquí no s’acaba aquest via crucis. El Partit Popular ha aprovat un Real Decret amb l’arrogància de tenir la majoria absoluta, en contra de tota l’oposició política, de la professió infermera i de la majoria dels consellers de salut de les comunitats autònomes que formen part del Consejo Interterritorial del Sistema Nacional de Salud. Però, amb aquests 10 anys que fa que dura el via crucis, altres governs anteriors tampoc van ser capaços de fer-ho millor.

Si en comptes d’haver perdut tantes hores de lletrats i polítics en produir aquest nyap, n’haguessin destinat una petita part a fer un estudi sobre el benefici de la prescripció infermera (com han fet altres països), ara no estaríem en aquest atzucac.

I si es pensés per al benefici del les persones ateses i per aconseguir un sistema de salut eficient on cadascú doni el millor de la seva professió, mai hauríem arribat a una situació on no hi guanya ningú. O potser sí... segurament una minoria rància que l´únic que li importa és mantenir una quota de poder al preu que sigui. És l’única explicació quan la raó no es troba per enlloc. Ara bé, que ningú dubti que les infermeres, que tenim bastant més senderi que els legisladors, incomplirem la normativa quan ens trobem davant d’un risc vital, malgrat que la nostra intervenció signifiqui saltar-nos la llei.

Esperem que algun dia finalitzi aquest via crucis i que ho faci com la nova quinzena estació, anomenada “ressuscita d'entre els morts” i s’acabi d’una vegada per totes amb l’enterrament d’un decret per a poder construir-ne un de nou que ens permeti treballar amb tots els elements que la nostra formació i professió ens avala. Un decret que reconegui i reguli el dret a prescriure, amb l’única raó que ja ho fem, que és bo per les persones que atenem, que ho fem bé i perquè som competents per a fer-ho. Que les lleis ens acompanyin. Amén.