dimecres, 17 de setembre del 2014

Sense intermediaris?




 
Des de fa anys, a casa, una part significativa dels aliments els hem comprat al mercat de Vic. La litúrgia de molts dissabtes passa per la verdura i l’embotit, roba petita, algun estri de cuina, un coixí, una catifa, el tap de suro i una boina o, fins i tot, llibres (menjar per al cos i l’esperit, al mateix mercat de la plaça). A més, a la tardor, els bolets ocupen el racó al voltant de la figura del Merma, i la fruita de temporada ve del camp al mercat, directament. Fa la impressió que compres més pur si compres al mercat (encara que de vegades també t’aixequen la camisa). Sense intermediaris, directament de qui ho conrea. És la il·lusió del mercat.
La figura de l’intermediari té un cert punt de descrèdit. Segurament un descrèdit que no és del mateix nivell que el de l’encarregat, però déu n’hi do. El cas extrem seria el de Plató on, en el mite de la caverna, fa jugar al filòsof el paper d’intermediari (i, si estirem el fil, podríem extrapolar-ho i dir que el bon govern és el de l’aristocràcia, l’elit, és a dir, el dels intermediaris d’alt nivell).

Acabo de llegir el llibre En el enjambre” de Byung-Chul Han (és el mateix autor del llibre “La sociedad de la transparencia” que vaig comentar en una entrada anterior: “Els homes (de la meva generació) no plorem”). És un llibre curt (108 pàgines), dens, que requereix una lectura reposada. Parla de la xarxa, de l’anonimat de la xarxa i de la impossibilitat de generar respecte des de l’anonimat: “Els individus que es reuneixen en un eixam digital no desenvolupen cap nosaltres (com a mínim, cap nosaltres amb recorregut i perspectiva, tot és massa volàtil).

Però el tema que vull comentar és el de la mediació (el dels intermediaris). Byubg-Chul Han diu que l’exigència de presència en el medi digital és una amenaça per a la representació (per als intermediaris). De fet, abans de l’era digital ja n’havíem perdut d’intermediaris com, per exemple, els capellans. La manca de representació fa que no hi hagi filtre (per identificar allò rellevant i separar-ho de la resta) ni distància (per veure les coses amb perspectiva). Es produeix el miratge que tot ens ho podem fer sols. Tenir presència és important i, pot semblar, que tota presència té la mateixa importància i el mateix valor. Sense intermediaris la presència s'iguala sense garanties. Jo crec que la simple presència iguala, però per la part de baix, dels mínims, no dels màxims (més relacionats amb l’exigència i el rigor).

Si aquesta hipòtesi, la de prescindir dels intermediaris, és encertada, alguns col·lectius se n’han de sentir especialment afectats: polítics, mestres, periodistes o metges (excloc infermeres, de moment). Quim Brugué, al seu llibre: "És la política, idiotes!" (Edicions a Petició, 2012) crida encertadament l’atenció sobre la importància del paper de la política (la política no ha de ser un ofici sinó un servei). 

Prensky (l’autor que va popularitzar el concepte d'immigrants digitals versus nadius digitals) parla dels nous paradigmes de l’educació: de l’ensenyo el que sé, ara s’ha d’ensenyar allò que s’aprèn (compartir). No cal parlar de la crisi del periodisme: temes financers (en part relacionats amb el repartiment dels recursos relacionats amb la publicitat), multiplicitat de punts d’informació (la xarxa genera un volum immens d’informació) i la concentració dels canals de comunicació, poden ser algunes de les causes de la crisi del periodisme. Està clar que els metges no ens escapem de la crisi de la intermediació. El treball en equip, el paper dels pacients molt més actius i decisius (“res que m’afecti a mi sense mi”) i la pròpia complexitat de la pràctica clínica fan que sigui poc sostenible un filtre únic.

En tots aquests casos, la crisi es produeix perquè la funció d’intermediari potser s’ha desenvolupat molt més enllà del filtre i, alguna vegada, s’hi han pogut veure trets més característics de l’evangelitzador, l’adoctrinament o, simplement, de guardians de l’ortodòxia. Però, n’hi ha prou amb la presència a la xarxa? O encara els necessitem, els intermediaris?

Jo sí que en necessito d’intermediaris. Un exemple, la poesia. Hi ha qui diu que allò que cal fer, simplement, és llegir poesia i veure què et suggereix. Al vídeo Gabriel Ferrater (1922-1972) recita “Cançó de gosar poder”, un poema fascinant, sense intermediaris, on el propi poeta és el rapsoda (el text el poden trobar a la revista literària del "Pen català"). No és un poema fàcil. Però, aquí hi ha un parell de referències (intermediaris: Massip 2012 i Veus Baixes 2012) que a mi m’ajuden a entendre Ferrater. Amb la bona intervenció dels intermediaris sóc capaç de millorar la comprensió del poema.



Per més savis que ens creiem, el comú dels mortals necessitem intermediaris. És vanitat pensar que ens en sortim tot sols de tot? Certament, els genis potser es mouen en una altra dimensió, però els humans necessitem crosses. Però, com han de ser els intermediaris?

L’intermediari convencional feia papers poc acceptables: “porter de discoteca” (només entren els que jo vull), “pare castrador” (aquests temes no es toquen) o “canal exclusiu” (tot a través meu). És clar que aquesta mena d’intermediaris no m’agraden. La nova intermediació potser s’acosta a la que va proposar fa uns anys Gunther Eysenbach amb el nom d’apomediació. Ara l’intermediari és el que es manté al mig ("in between"), que connecta, que està a disposició, que ofereix allò que es necessita (no el qui ofereix només allò que sap fer) i que, a més, és capaç de canviar en funció del feed-back que rep. Aquest intermediari pot tenir forma de persona, de xarxa, de seguidor de twitter, del blog d’en Jordi Varela o de grup col·laboratiu.

És agradable pensar que al mercat (de Vic) puc comprar sense intermediaris (encara que no sigui del tot cert). Però, a la vida real jo en necessito d’intermediaris. Dels bons, això sí.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada